EXTINCIÓ DE LES MOAS

Les moas es van extingir al voltant de l'any 1500, poc després que els primers caçadors maoris arribessin a les illes; aleshores la seva població era de 58.000 exemplars. No obstant això, alguns opinen que van existir petits grups de moas fins a la fi del segle XVIII o inicis del XIX. De fet, s'explica algun albirament per part de mariners a les ordres de James Cook, i crida l'atenció l'estat de conservació d'algunes plomes d'aquestes aus. Sigui com sigui, abans de l'arribada dels maoris el nombre de moas havia acusat un considerable descens en l'últim milió d'anys, causat per tres factors: en primer lloc, els períodes glacials, en els quals gairebé tota l'Illa Sud fou ocupada pel gel; posteriorment, la disminució dels espais coberts de tussok, substituïts per selves i boscos densos a causa de l'augment gradual de la temperatura i la humitat; i, en tercer lloc, l'amenaça de les àguiles d'Haast (Harpagornis moorei), les majors aus de presa conegudes, avui també extintes. Les moas, a diferència d'altres com l'estruç, l'emú, el casuari o el nyandú, durant l'evolució havien perdut completament les ales, tal com ocórrer amb els supervivents kiwis, que es consideren emparentats amb les moas.
Una moa geganta (Dinornis robustus) aconseguia molt tardanament la seva maduresa reproductiva: als deu anys de nascuda. Aquesta demora va facilitar la seva extinció, ja que no es va donar una suficient taxa de reposició davant el ritme amb el qual eren caçades pels maoris.

EXTINCIÓ DE L'ARGENTAVIS MAGNIFICENS

Suposant que el Argentavis magnificens era un carronyer, es pot inferir que qualsevol canvi climàtic va haver de ser perjudicial. De fet, un canvi en el biòtop sempre té un impacte sobre la vida silvestre. Els herbívors i carnívors migren o desapareixen quan els recursos alimentaris ja no són suficients.
Al Miocè va haver-hi molts canvis climàtics causats per la deriva continental.
Fa uns 23 milions d'anys, el clima va començar a ser més càlid i sec. Els canvis importants en les plaques tectòniques van tenir un impacte en el clima a escala global, en la distribució de les pluges i per tant en la vegetació.
A principis del Miocè , a Amèrica del Sud, els ungulats es van diversificar i es van adaptar a l'aparició de grans sabanes.

Al final del Miocè es va produir una disminució constant de la temperatura global i va augmentar la sequia. El món està a punt de entrar a un període més fred de alternancia de fases glacials i interglacials.
Com a conseqüència, va començar una reducció considerable en el nombre d'espècies. Els herbívors no van poder adaptar-sea aquest nou entorn i a la nova vegetació, això va produir la extinció dels depredadors dels herbívors.

EXTINCIÓ DEL LLOP MARSUPIAL

EXTINCIÓ A AUSRALIA

És probable que el llop marsupial s'extingís d'Australia fa aproximadament dos mil anys. Es culpa de l'extinció a la competència amb els humans i el llop dingos. Així i tot, hi ha dubtes sobre l'impacte dels dingos, ja que les dues espècies podrien no haver competit directament atès que el dingo és principalment un predador diürn, mentre que es creu que el llop marsupial caçava majoritàriament a la nit, tot i que, atès que compartien preses, sí que van poder competir per l'aliment. Davant d'una hipotètica confrontació directa cal destacar que el llop marsupial era més robust, cosa que li hauria donat un avantatge en combats entre exemplars de les dues espècies.Les pintures rupestres del Parc nacional Kakadu mostren clarament que els llops marsupials eren caçats pels humans primitius, i es creu que els dingos i llops marsupials podrien haver competit per les mateixes preses, malgrat el diferent caràcter cronobiológico d'activitat de tots dos. Els seus hàbitats es solapaven clarament: s'han trobat restes de llops marsupials en proximitat a restes de dingos. L'adopció del dingo com a company de cacera pels aborígens hauria incrementat la pressió sobre el llop marsupial

EXTINCIÓ A TASMANIA

Tot i que ja portaven molt de temps extints al continent australià quan van arribar els colons europeus, els llops marsupials van sobreviure fins a la dècada de 1930 a Tasmània. En temps de la primera colònia europea, la zona de població més densa dels llops marsupials era el nord de l'illa. Des dels primers dies de colonització europea, els llops marsupials eren poc comuns, però a poc a poc els hi va començar a culpar de nombrosos atacs a ovelles; això va portar a oferir recompenses en un intent de controlar el seu nombre. Una companyia, la Van Diemen 's Land Company, va oferir recompenses per matar llops marsupials des de 1830, i entre 1888 i 1909 el govern de Tasmània va pagar una lliura esterlina per cap (10 xílings pels cadells). En total es van pagar 2184 recompenses, però es creu que es van matar molts més llops marsupials dels que es van reclamar. La seva extinció sol atribuir a aquests esforços constants dels grangers i caçadors de recompenses. Així i tot, és probable que múltiples factors contribuïssin al seu declivi i la seva extinció definitiva, incloent la competència amb gossos salvatges (introduïts pels colons), l'erosió del seu hàbitat, l'extinció d'espècies que eren les seves preses, i una malaltia semblant al borm que afectava molts exemplars en captivitat en aquells temps.Pel que fa a la competència amb les guineus com un dels factors implicats en l'extinció, cal destacar que aquests animals van ser introduïts per vegada primera en 1864 i de nou en 2000; seva possible presència en estat silvestre a Tasmània és molt seriosament tinguda en compte, fins i tot amb els mínims indicis de la mateixa. És clar que la Fox Free Tasmanian Taskforce, associació implicada en la recerca de tilacinos i en l'eradicació de les guineus, rep finançament del govern i no realitza ja esforços en la recerca del llop marsupial. D'aquesta manera, es suggereix que la dificultat de trobar guineus a les regions salvatges de Tasmània sembla indicar que hi ha alguna possibilitat que el llop marsupial hagi sobreviscut lluny del contacte amb els humans.Fora pel motiu que fos, l'animal ja era extremament rar en estat salvatge a la fi dels anys vint. Hi va haver diversos intents de salvar l'espècie de l'extinció. Els registres del comitè de gestió de Wilsons Promontory de 1908 recomanaven la reintroducció de llops marsupials en diferents llocs adequats de Victoria. El 1928, el comitè de consell de la fauna nativa de Tasmània va recomanar protegir tots els llops marsupials que quedaven, en zones com ara Arthur River i Pieman River, a l'oest de Tasmània.

EXTINCIÓ DEL MEGALODON

El tema de l'extinció del Megalodon està encara sota investigación. Fa prop de 3,1 milions d'anys va ocórrer un important esdeveniment geològic - el tancament del pas marítim de Centreamèrica, el qual va causar canvis significatius ambientals i en les faunes voltant del món. Aquests canvis van ser probablement els responsables dela seva extinció:

REFREDAMENT OCEÀNIC I CAIGUDA DELS NIVELLS DEL MAR

El tancament de l'Istme de Panamà va canviar fonamentalment la circulació oceànica global. Aquest esdeveniment va provocar l'inici d'una glaciació en l'Hemisferi Nord, i més tard, també va facilitar el refredament del planeta sencer, a més, l'expansió de la glaciació durant el Pliocè va retenir grans volums d'aigua en forma de capes de gel, el que va resultar  una significativa caiguda en els nivells del mar. Com a conseqüència d'això, durant el Pliocè tardà i el Plistocè hi va haver diverses edats del gel, que van refredar els oceans significativament. a principal raó esmentada per a l'extinció del Megalodon és el declivi en les temperatures dels oceans a escala global durant l'Plioceno. Aquesta tendència al refredament impactar de forma adversa a C. Megalodon, ja que preferia aigües càlides, i com a resultat es va tornar una espècie extremadament rara fins a la seva extinció final durant el Pleistoceni.

DECLIVI DE LES FONTS D'ALIMENT

Els cetacis van aconseguir el seu major diversitat durant el Miocè, amb prop de 20 gèneres reconeguts en comparació als sis gèneres vivents. Aquesta diversitat representava el marc ideal per mantenir a un superdepredador com Megalodon. Després del tancament de l'Istme de Panamà, moltes espècies de cetacis es van extingir, i moltes espècies supervivents van desaparèixer dels tròpics. Els patrons de migració de les balenes del Pliocè s'han reconstruït a partir del registre fòssil, suggerint que moltes espècies supervivents van mostrar una tendència a dirigir-se cap a les regions polars. Les temperatures de l'aigua més freda durant el Pliocè van impedir a Megalodon arribar a les regions polars, i les majors preses ja no hi eren "dins del rang" de Megalodon després d'aquestes migracions. Aquests successos van disminuir la fonts d'aliments de Megalodon en les regions que aquest habitava al Pliocè, principalment el latituds mitjanes a baixes. Megalodon estava adaptat a un estil de vida especialitzat, el qual va ser pertorbat com a resultat d'aquests canvis. L'extinció de Megalodon es correlaciona amb el declivi de molts llinatges de misticets petits; és possible que fos molt dependent d'ells com a font d'aliment. A més, l'escassetat de preses en els tròpics durant els temps del Plio-Plistocè pot haver impulsat el canibalisme en els Megalodon. Els individus joves estarien en un creixent risc d'atacs dels adults durant les èpoques de fam.

COMPETÈNCIA  AMB NOVES ESPÈCIES

L'aparició i àmplia distribució dels grans depredadors del gènere Orcinus durant el Pliocè, va omplir probablement el buit ecològic deixat a finals del Miocè per la desaparició dels catxalots superdepredadors. Una interpretació minoritària indica que aquests van poder haver superat la competència ecològica amb els últims representants de megalodon en el nínxol de depredador superior. No obstant això, molts experts han inferit que factors com la tendència al refredament en els oceans i la disminució de preses durant el Pliocè poden haver jugat un paper molt significatiu en el declivi i extinció d'megalodon.El registre fòssil indica que apareixen comunament en latituds altes durant el Pliocè, indicant que van poder fer front a les condicions d'aigües fredes que s'estaven tornant predominants, encara que també s'han trobat en els tròpics (com Orcinus sp. A Sud-àfrica). Grans marques de mossegades en restes fòssils de delfínids indiquen que Megalodon els caçava. No obstant això, el paleontòleg Albert Sanders suggereix que Megalodon s'havia tornat massa gran com per sustentar de les fonts d'alimentació disponibles en els tròpics

EXTINCIÓ DE SMILDON

Smilodon s'extingí fa aproximadament dotze mil anys, sent només un dels nombrosos tipus d'animals grossos que s'extingiren cap a finals del Plistocè. Sembla que, fossin els que fossin, els efectes de l'extinció no afectaren directament Smilodon, sinó que primer s'extingiren les grosses preses que caçava i posteriorment, incapaç d'adaptar-se a caçar preses més petites i més ràpides a causa de la seva constitució potent però pesant, Smilodon s'extingí per falta d'aliment. Com en el cas de la majoria d'animals de la megafauna del Plistocè, hi ha tres teories principals per explicar l'extinció dels grossos mamífers i, per consegüent, de Smilodon.

Les raons per les quals va desaparèixer són les següents:

CANVI CLIMÀTIC

Fa uns tretze mil anys, la temperatura i la humiditat globals començaren a augmentar, permetent la migració de vegetals comestibles vers el nord. Durant un temps, els grossos mamífers del nord pogueren aprofitar aquest increment en l'aliment disponible, però finalment el canvi climàtic esdevingué perjudicial per ells. Les noves condicions climàtiques donaven avantatge als arbres, que prosperaren a expenses de les plantes baixes de les quals s'alimentaven els mamuts i altres mamífers grossos. Alguns dels animals, com els bisons i els ants, s'adaptaren a la nova situació, però d'altres, com els mamuts, quedaren delmats i acabaren extingint-se.

A més del canvi en la vegetació i en els ecosistemes, l'increment de la temperatura (de 6 °C entre el 13000 aC i el 8000 aC) hauria afegit molta pressió als mamífers adaptats al fred i finalment n'hauria causat l'extinció. En el cas d'animals com Smilodon, el problema més important causat per aquest canvi climàtic hauria sigut l'obertura dels boscos. La fi de l'edat glacial hauria pertorbat l'equilibri de la flora, trastornant la cadena alimentària dels mamífers des de la base.
D'altra banda, investigacions recents han demostrat que la temperatura mitjana anual del període interglacial actual que s'ha experimentat en els últims deu mil anys no és pas més alta que la d'interglacials anteriors, de manera que els mateixos mamífers grossos havien sobreviscut augments similars de la temperatura. Per tant, l'increment de la temperatura per si sol no és una explicació suficient

CAÇA PER PART DELS HUMANS

En diverses ocasions al llarg dels últims centenars de milers d'anys, els Homo han causat l'extinció de nombroses espècies d'animals per sobrecaça. Amb l'arribada dels humans a Amèrica, la seva caça de mamuts, bisons i altres mamífers grossos hauria afectat greument les poblacions de preses de les quals depenia Smilodon. Amb el pas del temps, aquesta situació s'hauria tornat insostenible pels felins, que s'haurien extingit.
Els proponents d'aquesta teoria, avançada per primera vegada per Paul S. Martin de la Universitat d'Arizona els anys seixanta, assenyalen l'aparent coincidència de l'expansió dels humans arreu del món amb l'extinció de nombroses espècies d'animals. L'evidència més convincent d'aquesta teoria és el fet que 80% de les espècies de mamífers grossos de Nord-amèrica s'extingiren en els mil anys següents a l'arribada dels humans al continent. Un altre exemple és el de Madagascar, colonitzat des de fa aproximadament 1.500 anys i on s'extingiren en els segles següents a l'arribada dels humans els hipopòtams i primats grossos (com ara el lèmur gegant Megaladapis) que hi vivien.
En canvi, els oponents a aquesta teoria argumenten que els mètodes de caça primitius dels humans prehistòrics no podrien haver tingut un impacte tan profund sobre les poblacions de mamífers i posen l'exemple d'Àfrica, on els humans arribaren molt abans i tanmateix no hi hagué cap extinció significativa. Un altre dels arguments en contra d'aquesta hipòtesi és que, en la natura, els depredadors no tendeixen a fer una caça excessiva de les preses, car les necessiten per alimentar-se i reproduir-se. Tanmateix, els humans podrien ser una excepció gràcies a la seva capacitat de canviar a un altre tipus de presa o fins i tot a una alimentació a base de vegetals si s'extingeix una determinada espècie.

HIPERMALALTIA 

La hipòtesi de la hipermalaltia atribueix l'extinció dels grans mamífers del Plistocè superior als efectes indirectes de l'arribada dels humans. La teoria de l'hipermalaltia sosté que els humans, o els animals que viatjaven amb ells, introduïren malalties altament virulents en poblacions vulnerables dels mamífers nadius com ara els mamuts i acabaren extingint-los. Els mamuts i altres espècies grosses foren més vulnerables a l'extinció perquè les espècies petites tenen una resistència més gran gràcies al seu estil de vida (gestació més curta, poblacions més grans, etc.). Es creu que els humans en són la causa perquè migracions anteriors de mamífers a Nord-amèrica des d'Euràsia no havien causat extincions.
El problema principal d'aquesta teoria és que és totalment hipotètica car no s'ha trobat cap mena d'evidència de malalties d'aquest caire. A més, una malaltia ha de ser extremament virulent per exterminar tots els individus d'un gènere o espècie. Fins i tot una malaltia tan virulenta com el Virus del Nil Occidental difícilment podria causar una extinció. Finalment, sembla gairebé impossible que una malaltia pogués ser a la vegada prou selectiva com per no matar espècies prou relacionades però de diferent mida i prou ample per matar espècies de molts tipus diferents d'animals (ocells, mamífers, rèptils…).

EXTINCIÓ DELS MAMUTS

La majoria de mamuts s'extingiren a les darreries de l'última edat glacial. Encara no s'ha trobat una explicació definitiva de la seva extinció. Una petita població sobrevisqué a l'illa de Sant Pau (Alaska) fins a voltants del 6000 aC i els mamuts nans de l'illa de Wrangel no s'extingiren fins a voltants del 2000 aC. Hi ha diverses teories per explicar l'extinció dels mamuts en concret i l'extinció de la megafauna del Plistocè en general, però el més probable és que l'extinció no es degués a una única causa sinó a una combinació de diversos factors.

Canvi climàtic

Fa uns tretze mil anys, la temperatura i la humiditat globals començaren a augmentar, permetent la migració de vegetals comestibles vers el nord. Durant un temps, els grans mamífers del nord pogueren aprofitar aquest increment en l'aliment disponible, però finalment el canvi climàtic esdevingué perjudicial per ells. Les noves condicions climàtiques donaven avantatge als arbres, que prosperaren a expenses de les plantes baixes de les quals s'alimentaven els mamuts i altres mamífers grans. Alguns dels animals, com els bisons i els ants, s'adaptaren a la nova situació, però d'altres, com els mamuts, quedaren delmats i acabaren extingint-se.

Variació de les temperatures al llarg dels últims dotze mil anys, incloent-hi l'òptim climàtic de l'Holocè.

A més del canvi en la vegetació i en els ecosistemes, l'increment de la temperatura (de 6 °C entre el 13000 aC i el 8000 aC) hauria afegit molta pressió als mamífers adaptats al fred i finalment n'hauria causat l'extinció. En el cas d'animals com el mamut llanut, el seu espès pelatge, que contribueix a conservar la calor corporal en climes glacials, podria haver evitat l'expulsió de l'excés de calor i provocat la mort de l'animal per hipertèrmia. Els mamífers grans, que tenen una menor relació superfície-volum, haurien sofert més que els mamífers petits.

D'altra banda, investigacions recents han demostrat que la temperatura mitjana anual del període interglacial actual que s'ha experimentat en els últims deu mil anys no és pas més alta que la d'interglacials anteriors, de manera que els mateixos mamífers grans havien sobreviscut augments similars de la temperatura. Per tant, l'increment de la temperatura per si sol no és una explicació suficient.

Caça pels humans

Noves dades derivades d'estudis fets en elefants vivents suggereixen que, tot i que la caça per part dels humans podria no haver estat la causa principal de l'extinció del mamut, probablement hi contribuí de manera important. Se sap que Homo erectus ja consumia carn de mamut fa 1,8 milions d'anys.

Els proponents d'aquesta teoria, avançada per primera vegada per Paul S. Martin de la Universitat d'Arizona als anys seixanta, assenyalen l'aparent coincidència de l'expansió dels humans arreu del món amb l'extinció de nombroses espècies d'animals. L'evidència més convincent d'aquesta teoria és el fet que el 80% de les espècies de grans mamífers de Nord-amèrica s'extingiren en els mil anys següents a l'arribada dels humans al continent. Un altre exemple és el de Madagascar, colonitzat des de fa aproximadament 1.500 anys i on s'extingiren els hipopòtams que hi habitaven durant els segles següents a l'arribada dels humans, igual que grans primats com el lèmur gegant Megaladapis. Quant als mamuts, aquesta hipòtesi ha sigut reforçada per descobriments de mamuts amb puntes de projectils clavades als esquelets.

En canvi, els oponents a aquesta teoria argumenten que els mètodes de caça primitius dels humans prehistòrics no podrien haver tingut un impacte tan profund sobre les poblacions de mamífers i posen l'exemple d'Àfrica, on els humans arribaren molt abans i tanmateix no hi hagué cap extinció significativa. Un altre dels arguments en contra d'aquesta hipòtesi és que, en la natura, els depredadors no tendeixen a fer una caça excessiva de les preses, car les necessiten per alimentar-se i reproduir-se. Tanmateix, els humans podrien ser una excepció gràcies a la seva capacitat de canviar a un altre tipus de presa o fins i tot a una alimentació a base de vegetals si una determinada espècie s'extingeix.

Hipermalaltia

La hipòtesi de la hipermalaltia atribueix l'extinció dels grans mamífers del Plistocè superior als efectes indirectes de l'arribada dels humans. La teoria de l'hipermalaltia sosté que els humans, o els animals que viatjaven amb ells, introduïren malalties altament virulents en poblacions vulnerables dels mamífers nadius com ara els mamuts que acabaren extingint-los. Els mamuts i altres espècies grans foren més vulnerables a l'extinció perquè les espècies petites tenen una resistència més gran gràcies al seu estil de vida (gestació més curta, poblacions més grans, etc.). Es creu que els humans en són la causa perquè migracions anteriors de mamífers a Nord-amèrica des d'Euràsia no havien causat extincions.

El problema principal d'aquesta teoria és que és totalment hipotètica car no s'ha trobat cap mena d'evidència de malalties d'aquest caire. A més, una malaltia ha de ser extremament virulent per exterminar tots els individus d'un gènere o espècie. Fins i tot una malaltia tan virulenta com el Virus del Nil Occidental difícilment podria causar una extinció. Finalment, sembla gairebé impossible que una malaltia pogués ser a la vegada prou selectiva com per no matar espècies prou relacionades però de diferent mida i prou ample per matar espècies de molts tipus diferents d'animals (ocells, mamífers, rèptils, etc.).

EXTINCIÓ DELS DINOSAURES

Fa seixanta-cinc milions d'anys es va extingir l'últim dinosaure no aviari. Igual que els gegantins mosasaures i plesiosaures en els mars i els pterosaures en el cel. El plàncton, la base de la cadena alimentària de l'oceà, es va veure molt afectat. Moltes famílies de braquiòpodes i esponges de mar van desaparèixer. Els restants ammonites de petxina dura es van esfumar. Es va reduir la gran diversitat de taurons. Es va marcir la major part de la vegetació. En resum, es va eliminar més de la meitat de les espècies mundials.

Però, que va causar l'extinció dels  dinosaures?

IMPACTE D'UN METEORIT GEGANT?

La primera de les hipòtesis planteja que un gran meteorit provinent d'un asteroide o un cometa va impactar la Terra fa 65 milions d'anys, desencadenant violents canvis climàtics que van derivar en la fi del regnat dels dinosaures. Descobriments recents apunten que l'impacte va ocórrer en el que avui es coneix com la Península de Yucatán, a Mèxic, creant el cràter submarí de Chicxulub que posseeix uns 200 km de diàmetre.

Se suposa que durant les primeres hores després de la caiguda del meteorit, gran part del territori que comprèn Amèrica del Nord i del Sud va quedar completament devastat pel foc. Les temperatures van augmentar de manera dràstica en un període molt breu de temps, el que va portar com a conseqüència que gran part dels dinosaures morissin cremats.

Els efectes mediambientals que van seguir a l'impacte es consideren que van ser fins i tot més letals que el propi foc inicial. Una gegantina núvol de pols i residus va ser llançada a l'atmosfera i va cobrir per complet la Terra durant diversos mesos, sense deixar passar la llum del sol. La major conseqüència va ser un hivern devastador, on la temperatura superficial de la Terra va baixar fins a nivells incompatibles amb la vida. Només van ser capaços de sobreviure els petits mamífers i les aus, que van poder amagar-se i alimentar-se dels insectes i les plantes en descomposició.

PERIODE DE GRAN ACTIVITAT VOLCANICA?

S'ha aconseguit descobrir que també fa aproximadament 65 milions d'anys, hi va haver un període de gran activitat volcànica. Això ha donat lloc a la segona hipòtesi, que anuncia que la causa de l'extinció dels dinosaures van ser les massives cadenes d'erupcions volcàniques ocorregudes en l'altiplà índia del Decan. Un escenari com aquest també va poder haver derivat en un gran núvol cobrint el cel i privant a la Terra de l'energia de sol, provocant finalment un refredament global i pluja àcida.

La major evidència que suporta aquesta teoria és la presència de lava voltant de 1.300 km² de l'altiplà, dipositades en finalitzar el Cretaci. Com en el nucli de la Tera també es troben grans concentracions de Iridi, aquest pot ser es va estendre  a través del magma que va brollar en enormes torrents sobre una gran part de la superfície de l'Índia.

Com es veu les dues hipòtesis són meritòries i han aportat proves que les recolzen. Alguns científics han optat per unificar-les, plantejant que ambdues poden haver contribuït a l'extinció dels dinosaures. Segons aquesta fusió de teories va poder ocórrer que un dels asteroides desencadenés les múltiples erupcions del Deccan. Aquestes erupcions volcàniques, unides al estrall dels múltiples impactes d'asteroides al planeta, van ser les causants d'un dany irreversible per a la vida terrestre.

CAMBIS CLIMÀTICS GRADUALS?

Altres de les preguntes que s'han plantejat els paleontòlegs i que encara es troba en el tinter, és quant de temps van trigar a extingir aquests enormes rèptils. Les lectures dels registres fòssils que s'han recuperat durant dècades, apunten que l'extensió va haver de durar prop de deu milions d'anys. Però aquestes conclusions no s'ajusten a la teoria de l'impacte, que en canvi suggereix que la gran majoria dels dinosaures van morir de manera immediata o en un breu període de temps.

Això ha donat lloc a una altra de les teories acceptades, encara que no tan defensades com les anteriors. La teoria dels canvis climàtics planteja que l'extinció va poder haver estat provocat per un canvi gradual del clima i del nivell de la mar, durant milers d'anys. Aquesta teoria es recolza en algunes dades que apunten que en el Cretaci van poder existir una gran quantitat de terratrèmols, sismes submarins, cataclismes i descens en les temperatures. Però tot i que la terra ha tingut diversos canvis climàtics d'aquest tipus des de la seva creació fins als nostres dies, no hi ha evidència de cap tan letal com per acabar amb tots els grans dinosaures.

La veritat és que encara es segueixen estudiant les restes fòssils  que donin suport qualsevol d'aquestes teories i aclareixin tots interrogants que encara existeixen sobre la gran extinció.