EXTINCIÓ DE LES MOAS

Les moas es van extingir al voltant de l'any 1500, poc després que els primers caçadors maoris arribessin a les illes; aleshores la seva població era de 58.000 exemplars. No obstant això, alguns opinen que van existir petits grups de moas fins a la fi del segle XVIII o inicis del XIX. De fet, s'explica algun albirament per part de mariners a les ordres de James Cook, i crida l'atenció l'estat de conservació d'algunes plomes d'aquestes aus. Sigui com sigui, abans de l'arribada dels maoris el nombre de moas havia acusat un considerable descens en l'últim milió d'anys, causat per tres factors: en primer lloc, els períodes glacials, en els quals gairebé tota l'Illa Sud fou ocupada pel gel; posteriorment, la disminució dels espais coberts de tussok, substituïts per selves i boscos densos a causa de l'augment gradual de la temperatura i la humitat; i, en tercer lloc, l'amenaça de les àguiles d'Haast (Harpagornis moorei), les majors aus de presa conegudes, avui també extintes. Les moas, a diferència d'altres com l'estruç, l'emú, el casuari o el nyandú, durant l'evolució havien perdut completament les ales, tal com ocórrer amb els supervivents kiwis, que es consideren emparentats amb les moas.
Una moa geganta (Dinornis robustus) aconseguia molt tardanament la seva maduresa reproductiva: als deu anys de nascuda. Aquesta demora va facilitar la seva extinció, ja que no es va donar una suficient taxa de reposició davant el ritme amb el qual eren caçades pels maoris.